lunes, 1 de diciembre de 2008

Artículo Estudiante Periodismo Alicia Medina

OLVIDO, ENEMIGO A BATIR

Al final acabas reconociéndoles, te subes al vagón y sabes que esas tres personas que tienen la mirada perdida compartirán el viaje hasta tu parada. A la mayoría no les conoces, simplemente compartes unos minutos de tu vida con ellos, una mirada, una sonrisa, un suspiro, alguna conversación suelta.
Lo que es difícil de imaginar es que compartirás tu última mirada, tu última sonrisa o conversación con toda esa gente. Pero eso fue exactamente lo que ocurrió en la Línea 1 hace más de dos años.

Era un mediodía caluroso de julio, cuando el convoy UTA 3736 se dirigía hacia Torrente sometido a la rutina de sus años de viajes. Pero cuando en Plaza España se cerraron las puertas no se volvieron a abrir. Lo que pasó en esa oscura curva se ha quedado bajo tierra.
Todos conocemos lo que nos han permitido conocer. El convoy descarriló, 43 personas fallecieron y 47 resultaron heridos. ¿Y luego?
Un reguero de irregularidades impropias de un sistema democrático que impide a las familias de los fallecidos sentirse en paz y enciende la indignación de los ciudadanos. Los responsables son conscientes de que las familias no tienen poder y saben que no les repercutirá en su resultado electoral, con lo que deciden ignorarlas sabiéndose a priori vencedores, pues el olvido es un enemigo imbatible.

Sin embargo, los ciudadanos estamos aquí para combatir este olvido venenoso. Olvido que permite a los responsables de la seguridad del metro vivir con las manos manchadas de sangre. Olvido que se traduce en impunidad política, porque esos responsables siguen ocupando sus cómodos sillones como si nunca hubiera existido el 3 de julio. Olvido que mancilla día a día la memoria de los fallecidos. Olvido que margina a la oscuridad la lucha de aquellos que perdieron hermanas, hijos, amigas, esposas, novios...
Olvido que no estamos dispuestos a permitir .



OBLIT, ENEMIC A BATRE

AL final acabes reconeixent-los, et puges al vagó i saps que aquestes tres persones que tenen la mirada perduda compartiran el viatge fins a la teva parada. A la majoria no els coneixes, simplement comparteixes uns minuts de la teva vida amb ells, una mirada, un somriure, un sospir, alguna conversa solta.
El que és difícil d'imaginar és que compartiràs la teva última mirada, la teva última somriure o conversa amb tota aquesta gent. Però això va ser exactament el que va ocórrer en la Línia 1 fa més de dos anys.

Era un migdia calorós de juliol, quan el convoy UTA 3736 es dirigiria cap a Torrent sotmès a la rutina del seu anys de viatges. Però quan en Plaça Espanya es van tancar les portes no es van tornar a obrir. El que va passar en aquesta fosca corba s'ha quedat sota terra. Tots coneixem el que ens han permès conèixer. El convoy va descarrilar, 43 persones van morir i 47 van resultar ferits. I després?
Un reguero d'irregularitats impròpies d'un sistema democràtic que impedeix a les famílies dels morts sentir-se en pau i encén la indignació dels ciutadans. Els responsables són conscients que les famílies no tenen poder i saben que no els repercutirà en el seu resultat electoral amb el que decideixen ignorar-les sabent-se a priori vencedors, doncs l'oblit és un enemic imbatible.
No obstant això, els ciutadans estem aquí per a combatre aquest oblit verinós. Oblit que permet als responsables de la seguretat del metre viure amb les mans tacades de sang. Oblit que es traduïx en impunitat política, perquè aquests responsables segueixen ocupant les seves còmodes butaques com si mai hagués existit el 3 de juliol. Oblit que mancilla dia a dia la memòria dels morts. Oblit que margina a la foscor la lluita d'aquells que van perdre germanes, fills, amigues, esposes, nuvis...
Oblit que no estem disposats a permetre.
ALICIA MEDINA

No hay comentarios:

Pincha sobre la imagen web 0responsables